La ciutat és fosca i
buida. Tothom dorm, com ha de ser. Les fades de la son fa hores que han passat
per l’orella de cada nen, cantant una cançó muda, per a adormir-los a tots.
Avui les estrelles han xiuxiuejat somnis a aquells que els escolten més aviat.
Ningú s’ha de despertar, perquè aquesta nit amaga un secret bell, silenciós,
carregat de somnis i somriures. Però és un secret adormit, que ningú no pot
conèixer, un secret que s’ha d’oblidar, un secret, que tot just acaba de
començar. En el cel negre, ple d’estrelles, es veuen petits punts groguencs i
brillants que es mouen, deixant un polsim màgic al seu darrere. Surten de les
cases, concretament del cor de les persones; són els desitjos, sentiments i
pensaments que un ser humà atresora. En un obrir i tancar d’ulls, la ciutat,
junt amb el cel, s’ha enfonsat en la més negra de les foscors. Són núvols, que
s’alimenten de les petites boles grogues i lluminoses. Poc a poc, ben tips i
rodonets, s’allunyen a portar el seu apreciat botí als follets de la boira, que
un cop s’assabentin del que vol cada persona, retornaran a la ciutat
transportant el treballador més important d’aquesta nit.
La ciutat ja està
coberta de boira i ara ve la part més important de la nit: l’ombra sense nom
que, a falta d’identitat i personalitat, es dedica a complir els desitjos
materials i, sense perdre el temps, deposita cada somni al seu lloc. És una
feina ràpida, però delicada. S’ha d’anar amb compte per no trencar cap desig, perquè
són especialment fràgils.
Poc a poc, l’ombra
desapareix de les cases i amb ella la nit. Només falta una feina: espargir
gebre. Treballadors somrients i alegres, però molt despistats, amb els seus
grans mantells blancs, deixen una fina capa de gebre per allà on passen, un
gèlid però suau vent, i congelen tots els vidres. Saltant i jugant s’obliden de
la seva habilitat i ho deixen tot cobert de neu. El sol no s’espera que acabin
la feina i comença a sortir. Com és d’esperar, les petites figures blanques
marxen a corre-cuita. Amb un sol raig de sol n’hi ha prou per fer-los desaparèixer.
La nit s’acaba i jo,
com una nena dolenta que sóc, ho he estat observant tot. Com? Fàcil: he tancat
la fada de la son en un pot. No he estat capaç d’escoltar les estrelles i els
seus somnis carregats d’esperances, però ha valgut la pena. Decidida a treure
la fada del seu pot, m’adono que no hi és i noto una agradable essència a la
meva orella. Poc a poc tanco el ulls, presa dels braços de Morfeu.
L’experiència d’aquesta nit quedarà en un somni oblidat, com ha de ser. Perquè
els secrets de la República de les estrelles ningú no els pot conèixer.
Marina
Vellido
2n ESO A
Em dic Lucía Prietar i tinc 13 anys. Tinc la pell de color blanc; el
cabell i els ulls completament negres.
A la ciutat on visc tot és o blanc o negre. No parlo d’opinions sinó que
tot, el terra, les persones, els animals, les plantes, els edificis, etc. són
d’aquests dos colors.
A classe d’història ens expliquen les catàstrofes que van portar els colors.
Unes teles amb dibuixos de colors van crear guerres! A vegades veiem
fotografies en colors. No sé com allò tan bonic va crear guerres. Ens expliquen
que abans els nens i les nenes es preguntaven quin era el seu color preferit i,
si era diferent, es barallaven.
Per aquestes raons els científics ho van manipular genèticament tot i ho
van tornar blanc i negre. Diuen que és més còmode i que no hi ha tants
problemes.
Si sóc sincera, m’agradaria que algú m’ho preguntés, això del color preferit. Jo diria
el verd, no el fosc i sense vida, sinó el lluminós, el del arbre de Nadal quan
li toca la llum.
Els colors no estan permesos, però a casa meva tenim una relíquia, un
arbre de Nadal, verd! Ara ja sé que va contra la llei, però el tenim dins un
armari, i quan vénen els Warrers (els qui s’asseguren que no hi hagi colors)
l’amaguem a una sala que hi ha dins l’armari que ningú sap que hi és. A casa
meva som el que es coneix com Clors que significa la gent dels colors. Com és
obvi ningú no ho sap.
El
meu moment preferit de l’any és quan
David Mouri (l’home que mana a la nostra ciutat) ens permet veure una estrella
de color daurat que pengen al campanar. Té un color preciós. És molt brillant i
amb purpurina i llums. I només passa a cap d’any. Sembla un àngel d’aquells de
les antigues religions al mig d’un camp de guerra. I em recorda que el Nadal és
un moment especial.
Bon Nadal!
Cristina Arànega
2n ESO A
Il·lustració de Jaime Zollars a http://bibliocolors.blogspot.com.es/
