Pàgines

divendres, 3 d’abril del 2015

JO SÓC LA MALALA .Malala Yousafzai Alianza Editorial – Madrid, 2013 

A totes les noies que s’han enfrontat a la injustícia i s’han vist obligades a callar. Juntes ens farem sentir.

“No vaig veure els dos homes joves que es posaven al mig de la carretera i feien parar l’autobús inesperadament. No vaig tenir ocasió de respondre a la seva pregunta: “Qui és la Malala?”, o li hauria explicat per què ens havia de deixar anar a l’escola, igual que a les seves germanes i filles. “

 “Em van disparar un dimarts a l’hora de dinar. El matí del dijous, el meu pare estava tan convençut que em moriria que va dir al tiet Faiz Mohammed que la ciutat s’hauria de començar a preparar per al funeral. M’havien posat un coma induït, els signes vitals es debilitaven, tenia la cara i el cos botits, i els ronyons i els pulmons començaven a fallar. El pare em va explicar molt després que havia estat horrorós veure’m connectada a tots aquells tubs dins un petit receptacle de vidre. Tal com ho veia ell, em trobava mèdicament morta. Estava completament destrossat. La meva mare seguia resant, amb prou feines havia dormit. Faiz Mohammed li havia dit que recités la sura del hajj, el capítol de l’Alcorà sobre la peregrinació, i ella va recitar una vegada i una altra els dotze versicles (58-70) sobre l’omnipotència de Déu. Després va dir al meu pare que en el seu fur intern sentia que viuria, però ell no veia com. “

Malala i Satyarthi: un Nobel de la Pau pel dret a l’educació 

La jove Malala Yousafzai i l'activista indi Kailash Satyarthi comparteixen el Premi Nobel 2014 per la seva dedicació a la lluita pels drets de la infància i  contra l'explotació infantil

"Un infant, un mestre, un bolígraf i un llibre poden canviar el món"

Llegeix la informació en els següents diaris i analitza'n les diferències:

diumenge, 15 de març del 2015

Treballem els àlbums III


LA CAPUTXETA VERMELLA
Aaron Frisch - Roberto Innocenti. Símbol Editors









































.Valoreu el personatge de la velleta que explica el conte.
· En quant de temps creieu que transcorre aquesta història?
· Amb quina ciutat identificaríeu el conte? Per què?
. Com la descriuríeu?
· Quins sentiments us provoca la Mireia? 
· Què hauríeu fet vosaltres, en el cas de la Mireia?
· Si la mare l’estima, com és que la deixa anar sola travessant tots els perills de la ciutat? Ho faria la vostra mare?
 . El conte ens vol dir que no ens hem de fiar de ningú?
. Hem de jutjar les persones per les aparences?
· L’àvia viu sola, a l’altre costat de la ciutat, i en una caravana. Per què creieu que no viu amb la seva filla i les netes?
· I el pare, on deu ser?
· Quina sensació us produeixen els colors que s'utilitzen?
· Creieu que utilitzant una altra tècnica produiria la mateixa sensació? Us imagineu el mateix llibre il·lustrat per un altre il·lustrador dels que coneixeu?
· Què devia sentir la mare en fer-se fosc i veure que la seva filla no tornava?
· En el primer final, com creieu que la mare afrontarà la tragèdia que ha passat?
· Quin final us ha agradat més? per què?
· Relacionaríeu aquesta història amb alguna altra que hàgiu llegit?
. Què creieu que ha empès l’autor a il·lustrar la Caputxeta d’aquesta manera?
. Trobeu que és un conte infantil?

La Caputxeta vermella políticament correcta
Il·lustració de Catherine Zarip a http://bibliocolors.blogspot.com.es/

La invenció d'Hugo Cabret. Brian Selznick



La invenció d’Hugo CabretAutor: Brian Selznick. Editorial CruïllaEAN: 9788466118415. Anyde publicació: 2007. Format: Tapa dura, 534 pàgines.

Text de l’editorialL’Hugo és un noiet orfe que malviu en una estació de París. La seva dèria és reparar un autòmat que havia trobat el seu pare i que representa un home assegut en un escriptori. Quan aconsegueix fer-lo funcionar, però, el noi queda glaçat. Quina relació té el dibuix que ha fet la figura mecànica amb el vell sorrut de la parada de joguines de l’estació? Amb l’ajuda de la Isabelle, la fillola del vell, l’Hugo farà un descobriment sorprenent. Combinant elements dels àlbums il·lustrats. La novel·la gràfica i el cinema, Brian Selznick trenca la forma de la novel·la tradicional per crear una obra molt original i innovadora (Llibres.cat)

http://lainvenciondehugocabret.grupo-sm.com/index.html

L'autor: 
Nascut a Nova Jersey, Brian Selznick es va graduar a l'Escola de Disseny de Rhode Island. Amb el seu primer llibre, The Houdini Box, va obtenir una notable repercussió entre la crítica i el públic, així com dos premis, el Texas BLUEBONNET i el Rhode Island de literatura infantil.
Selznick reconeix que va trobar la inspiració per crear el món d'Hugo Cabret després de llegir Edison 's Eve: A Magical History of the Quest for Mechanical Life, de Gaby Wood, text que, en paraules del propi Selznick, "explicava la veritable història d'uns complexos autòmats de corda que van ser donats a un museu de París. La col·lecció va ser abandonada en un àtic atrotinat i, eventualment, es va tirar a les escombraries. Em vaig imaginar a un noi trobant-se amb màquines trencades i rovellades i, en aquest precís instant, van néixer Hugo i la seva història "

La pel.lícula:
Títol original: Hugo. 
Direcció: Martin Scorsese. País: Estats Units, 2011. Durada: 128 minuts.  
"El temps ho és tot. Tot, diu l’Hugo. I l'emoció, i el sentiment i la capacitat de somiar i sorprendre, ens diu el cinema de Georges Méliès. La pel·lícula és un profundíssim, sentit, lúcid i valent homenatge als orígens del cinema i la seva materialització com a maquinària generadora de somnis. La capacitat del director per articular aquest gegantí artefacte destinat a convidar-nos a volar a un món quasi oblidat per la majoria del públic és realment impactant, pel seu meravellós sentit visual".  


diumenge, 22 de febrer del 2015

Històries de Nadal

La ciutat és fosca i buida. Tothom dorm, com ha de ser. Les fades de la son fa hores que han passat per l’orella de cada nen, cantant una cançó muda, per a adormir-los a tots. Avui les estrelles han xiuxiuejat somnis a aquells que els escolten més aviat. Ningú s’ha de despertar, perquè aquesta nit amaga un secret bell, silenciós, carregat de somnis i somriures. Però és un secret adormit, que ningú no pot conèixer, un secret que s’ha d’oblidar, un secret, que tot just acaba de començar. En el cel negre, ple d’estrelles, es veuen petits punts groguencs i brillants que es mouen, deixant un polsim màgic al seu darrere. Surten de les cases, concretament del cor de les persones; són els desitjos, sentiments i pensaments que un ser humà atresora. En un obrir i tancar d’ulls, la ciutat, junt amb el cel, s’ha enfonsat en la més negra de les foscors. Són núvols, que s’alimenten de les petites boles grogues i lluminoses. Poc a poc, ben tips i rodonets, s’allunyen a portar el seu apreciat botí als follets de la boira, que un cop s’assabentin del que vol cada persona, retornaran a la ciutat transportant el treballador més important d’aquesta nit.
La ciutat ja està coberta de boira i ara ve la part més important de la nit: l’ombra sense nom que, a falta d’identitat i personalitat, es dedica a complir els desitjos materials i, sense perdre el temps, deposita cada somni al seu lloc. És una feina ràpida, però delicada. S’ha d’anar amb compte per no trencar cap desig, perquè són especialment fràgils.
Poc a poc, l’ombra desapareix de les cases i amb ella la nit. Només falta una feina: espargir gebre. Treballadors somrients i alegres, però molt despistats, amb els seus grans mantells blancs, deixen una fina capa de gebre per allà on passen, un gèlid però suau vent, i congelen tots els vidres. Saltant i jugant s’obliden de la seva habilitat i ho deixen tot cobert de neu. El sol no s’espera que acabin la feina i comença a sortir. Com és d’esperar, les petites figures blanques marxen a corre-cuita. Amb un sol raig de sol n’hi ha prou per fer-los desaparèixer.
La nit s’acaba i jo, com una nena dolenta que sóc, ho he estat observant tot. Com? Fàcil: he tancat la fada de la son en un pot. No he estat capaç d’escoltar les estrelles i els seus somnis carregats d’esperances, però ha valgut la pena. Decidida a treure la fada del seu pot, m’adono que no hi és i noto una agradable essència a la meva orella. Poc a poc tanco el ulls, presa dels braços de Morfeu. L’experiència d’aquesta nit quedarà en un somni oblidat, com ha de ser. Perquè els secrets de la República de les estrelles ningú no els pot conèixer. 
Marina Vellido
2n ESO A



Un Nadal descolorit
      Em dic Lucía Prietar i tinc 13 anys. Tinc la pell de color blanc; el cabell i els ulls completament negres.
      A la ciutat on visc tot és o blanc o negre. No parlo d’opinions sinó que tot, el terra, les persones, els animals, les plantes, els edificis, etc. són d’aquests dos colors.
      A classe d’història ens expliquen les catàstrofes que van portar els colors. Unes teles amb dibuixos de colors van crear guerres! A vegades veiem fotografies en colors. No sé com allò tan bonic va crear guerres. Ens expliquen que abans els nens i les nenes es preguntaven quin era el seu color preferit i, si era diferent, es barallaven.
      Per aquestes raons els científics ho van manipular genèticament tot i ho van tornar blanc i negre. Diuen que és més còmode i que no hi ha tants problemes.
     Si sóc sincera, m’agradaria que algú m’ho  preguntés, això del color preferit. Jo diria el verd, no el fosc i sense vida, sinó el lluminós, el del arbre de Nadal quan li toca la llum.
      Els colors no estan permesos, però a casa meva tenim una relíquia, un arbre de Nadal, verd! Ara ja sé que va contra la llei, però el tenim dins un armari, i quan vénen els Warrers (els qui s’asseguren que no hi hagi colors) l’amaguem a una sala que hi ha dins l’armari que ningú sap que hi és. A casa meva som el que es coneix com Clors que significa la gent dels colors. Com és obvi ningú no ho sap.
      El meu moment preferit de  l’any és quan David Mouri (l’home que mana a la nostra ciutat) ens permet veure una estrella de color daurat que pengen al campanar. Té un color preciós. És molt brillant i amb purpurina i llums. I només passa a cap d’any. Sembla un àngel d’aquells de les antigues religions al mig d’un camp de guerra. I em recorda que el Nadal és un moment especial.
Bon Nadal!
Cristina Arànega
2n ESO A



Il·lustració de Jaime Zollars a http://bibliocolors.blogspot.com.es/

dijous, 12 de febrer del 2015

CARNESTOLTES : La màscara de la Mort vermella


«I llavors van reconèixer la presència de la Mort Vermella. Havia arribat
com un lladre de nit. I els participants van caure un rere l’altre a les estances
de la festa tacades de sang, i tots moriren en la postura angoixada de la
caiguda. I la vida del rellotge d’eben es va escolar alhora que la dels últims
presents. I es van extingir les flames dels trípodes. I la Foscor i la Corrupció
i la Mort Vermella ho van dominar tot, absolutament.»
E. A. Poe, Contes fantàstics. Barcelona: Columna, 2002



Els Amants Papallona




Els Amants Papallona és una preciosa història d’amor, escrita i il·lustrada per Benjamin Lacombe el 2008. Basada en una antiga llegenda xinesa de l’any 850, explica la lluita de dos enamorats contra un destí tràgic.



Les 32 pàgines del conte contenen unes precioses il·lustracions de gran format amb predomini dels colors foscos que transmeten d’una manera delicada i suggeridora tota la poesia, malenconia i tristesa de la història.
Naoko és una xiqueta japonesa que viu en un poble petit. Quan compleix 14 anys el seu pare l’envia a Kyoto perquè es converteixi en una noia submisa i educada en la rigidesa dels costums tradicionals a fi que esdevingui una esposa perfecta.
Però Naoko és rebel i no s’hi conforma. Es disfressa de noi per poder estudiar allò que l’apassiona: la literatura,i a l’escola coneix el Kamo, un company de classe amb qui sorgirà una gran amistat que es convertirà en un amor impossible.

Una història molt trista que commou per la valentia d’una noia que s’enfrontarà a una societat rígida i intolerant perquè vol ser lliure per pensar, estudiar, opinar i estimar.