Pàgines

diumenge, 22 de febrer del 2015

Històries de Nadal

La ciutat és fosca i buida. Tothom dorm, com ha de ser. Les fades de la son fa hores que han passat per l’orella de cada nen, cantant una cançó muda, per a adormir-los a tots. Avui les estrelles han xiuxiuejat somnis a aquells que els escolten més aviat. Ningú s’ha de despertar, perquè aquesta nit amaga un secret bell, silenciós, carregat de somnis i somriures. Però és un secret adormit, que ningú no pot conèixer, un secret que s’ha d’oblidar, un secret, que tot just acaba de començar. En el cel negre, ple d’estrelles, es veuen petits punts groguencs i brillants que es mouen, deixant un polsim màgic al seu darrere. Surten de les cases, concretament del cor de les persones; són els desitjos, sentiments i pensaments que un ser humà atresora. En un obrir i tancar d’ulls, la ciutat, junt amb el cel, s’ha enfonsat en la més negra de les foscors. Són núvols, que s’alimenten de les petites boles grogues i lluminoses. Poc a poc, ben tips i rodonets, s’allunyen a portar el seu apreciat botí als follets de la boira, que un cop s’assabentin del que vol cada persona, retornaran a la ciutat transportant el treballador més important d’aquesta nit.
La ciutat ja està coberta de boira i ara ve la part més important de la nit: l’ombra sense nom que, a falta d’identitat i personalitat, es dedica a complir els desitjos materials i, sense perdre el temps, deposita cada somni al seu lloc. És una feina ràpida, però delicada. S’ha d’anar amb compte per no trencar cap desig, perquè són especialment fràgils.
Poc a poc, l’ombra desapareix de les cases i amb ella la nit. Només falta una feina: espargir gebre. Treballadors somrients i alegres, però molt despistats, amb els seus grans mantells blancs, deixen una fina capa de gebre per allà on passen, un gèlid però suau vent, i congelen tots els vidres. Saltant i jugant s’obliden de la seva habilitat i ho deixen tot cobert de neu. El sol no s’espera que acabin la feina i comença a sortir. Com és d’esperar, les petites figures blanques marxen a corre-cuita. Amb un sol raig de sol n’hi ha prou per fer-los desaparèixer.
La nit s’acaba i jo, com una nena dolenta que sóc, ho he estat observant tot. Com? Fàcil: he tancat la fada de la son en un pot. No he estat capaç d’escoltar les estrelles i els seus somnis carregats d’esperances, però ha valgut la pena. Decidida a treure la fada del seu pot, m’adono que no hi és i noto una agradable essència a la meva orella. Poc a poc tanco el ulls, presa dels braços de Morfeu. L’experiència d’aquesta nit quedarà en un somni oblidat, com ha de ser. Perquè els secrets de la República de les estrelles ningú no els pot conèixer. 
Marina Vellido
2n ESO A



Un Nadal descolorit
      Em dic Lucía Prietar i tinc 13 anys. Tinc la pell de color blanc; el cabell i els ulls completament negres.
      A la ciutat on visc tot és o blanc o negre. No parlo d’opinions sinó que tot, el terra, les persones, els animals, les plantes, els edificis, etc. són d’aquests dos colors.
      A classe d’història ens expliquen les catàstrofes que van portar els colors. Unes teles amb dibuixos de colors van crear guerres! A vegades veiem fotografies en colors. No sé com allò tan bonic va crear guerres. Ens expliquen que abans els nens i les nenes es preguntaven quin era el seu color preferit i, si era diferent, es barallaven.
      Per aquestes raons els científics ho van manipular genèticament tot i ho van tornar blanc i negre. Diuen que és més còmode i que no hi ha tants problemes.
     Si sóc sincera, m’agradaria que algú m’ho  preguntés, això del color preferit. Jo diria el verd, no el fosc i sense vida, sinó el lluminós, el del arbre de Nadal quan li toca la llum.
      Els colors no estan permesos, però a casa meva tenim una relíquia, un arbre de Nadal, verd! Ara ja sé que va contra la llei, però el tenim dins un armari, i quan vénen els Warrers (els qui s’asseguren que no hi hagi colors) l’amaguem a una sala que hi ha dins l’armari que ningú sap que hi és. A casa meva som el que es coneix com Clors que significa la gent dels colors. Com és obvi ningú no ho sap.
      El meu moment preferit de  l’any és quan David Mouri (l’home que mana a la nostra ciutat) ens permet veure una estrella de color daurat que pengen al campanar. Té un color preciós. És molt brillant i amb purpurina i llums. I només passa a cap d’any. Sembla un àngel d’aquells de les antigues religions al mig d’un camp de guerra. I em recorda que el Nadal és un moment especial.
Bon Nadal!
Cristina Arànega
2n ESO A



Il·lustració de Jaime Zollars a http://bibliocolors.blogspot.com.es/

dijous, 12 de febrer del 2015

CARNESTOLTES : La màscara de la Mort vermella


«I llavors van reconèixer la presència de la Mort Vermella. Havia arribat
com un lladre de nit. I els participants van caure un rere l’altre a les estances
de la festa tacades de sang, i tots moriren en la postura angoixada de la
caiguda. I la vida del rellotge d’eben es va escolar alhora que la dels últims
presents. I es van extingir les flames dels trípodes. I la Foscor i la Corrupció
i la Mort Vermella ho van dominar tot, absolutament.»
E. A. Poe, Contes fantàstics. Barcelona: Columna, 2002



Els Amants Papallona




Els Amants Papallona és una preciosa història d’amor, escrita i il·lustrada per Benjamin Lacombe el 2008. Basada en una antiga llegenda xinesa de l’any 850, explica la lluita de dos enamorats contra un destí tràgic.



Les 32 pàgines del conte contenen unes precioses il·lustracions de gran format amb predomini dels colors foscos que transmeten d’una manera delicada i suggeridora tota la poesia, malenconia i tristesa de la història.
Naoko és una xiqueta japonesa que viu en un poble petit. Quan compleix 14 anys el seu pare l’envia a Kyoto perquè es converteixi en una noia submisa i educada en la rigidesa dels costums tradicionals a fi que esdevingui una esposa perfecta.
Però Naoko és rebel i no s’hi conforma. Es disfressa de noi per poder estudiar allò que l’apassiona: la literatura,i a l’escola coneix el Kamo, un company de classe amb qui sorgirà una gran amistat que es convertirà en un amor impossible.

Una història molt trista que commou per la valentia d’una noia que s’enfrontarà a una societat rígida i intolerant perquè vol ser lliure per pensar, estudiar, opinar i estimar.

Carnestoltes

Il·lustració d'Andrius Kovelinas
http://bibliocolors.blogspot.com.es/search/label/carnestoltes

És temps de festa i de disbauxa, és temps de Carnestoltes. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina Carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval. Aquest mot prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval, conegut com el Dimecres de Cendra, els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta dies durant els quals impera el dejuni com a forma de preparació per a la Setmana Santa. Segons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

El Carnestoltes comença el dijous gras o llarder, atès que és l’últim dia en què es pot menjar llard o greix de porc. En el seu origen trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: lesSaturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En el cas de lesSaturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que dura set setmanes, fins Diumenge del Ram.

Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

L’enterrament de la sardina
El Carnestoltes s’acaba el dimecres de Cendra amb l’enterrament de la Sardina, que també sol incloure l’enterrament del rei Carnestoltes. Aquest acte, que s’inicia amb la processó de la sardina, és una forma simbòlica de posar fi als dies de festa, disbauxa  i gresca per donar pas als temps de recolliment, penitència i abstinència que vénen amb la Quaresma. Un enterrament simbolitza un comiat, la fi d’alguna cosa. El seu origen és incert. Una teoria l’associa amb el mot sardina, que era una forma col·loquial d’anomenar l’espinada del porc, que tradicionalment s’enterrava abans d’iniciar-se la Quaresma, com símbol de l’inici d’un temps de privacions.

Sa jaia Corema
Els quaranta dies de la Quaresma tenen un simbolisme especial. Quaranta dies són també els que va durar el Diluvi, els dies que va passar Moisès a la muntanya o els dies que va dejunar Jesús al desert. Antigament, en la societat tradicional, el dejuni i l’abstinència que estipula la Quaresma es practicaven més que en l’actualitat. Durant l’edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous. També estaven prohibides algunes activitats, com el ball, la música o els jocs de cartes. El dejuni durant aquest període es considerava una manera mitjançant la qual els cristians s’identificaven amb el patiment de Crist durant la Passió. Els aliments més habituals eren sopes amb oli,verdura, llegums i aigua. Els diumenges, el dejuni era aixecat i es permetia menjar peix, normalment bacallà, i altres aliments.
Actualment, el consum s’ha relaxat, i l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma, malgrat que molts cristians no ho complesquin. Per assenyalar el pas del temps durant aquestes set setmanes, la imaginació popular representava la Quaresma com una vella, sa jaia Corema –així es diu a Mallorca. Era una jaia esquerpa, magra i malsofrida, de set cames –en al·lusió a les set setmanes del període-, amb un bacallà sec, un manat de verdura i un rosari penjat.

Sa jaia Corema era present en moltes cases i cada diumenge, en tornar de missa, li arrabassaven una cama (llevat de la darrera que es tallava el Dissabte de Glòria) per mostrar que ja havien passat una altra setmana de privacions i dejuni. Avui dia, la Quaresma ha perdut la rellevància social que tenia i es considera més un període de reflexió per als cristians.

http://www.antonijaner.com/index.php/entrades-etimologiques/item/329-amb-carnestoltes-s-acaba-la-carn







Carnestoltes II







Hi ha una nit concreta en què tot s'hi val,fotem una festa, muntem un sidral. Avui les paraules també ens disfressem i perun sol dia tot és diferent. Mireu la Tertúlia, com entra triomfant, ens va de Conversa, el punt elegant. Al mig de la pista la paraula Vell, que avui va ambB i tots estan per ell. Fixeu-vos, en Coco es fa dir Cocó, les coses a Françasonen molt millor. Mireu quina alegria, n'hi ha un que va de Cap. Visca lapolisèmia i els significats! Parelles estables: Para-sol, Aiguardent, Celobert,Trencaclosques també l'Espantaocells. Avui són promíscues: Espantasol,Celardent, Paratemps, Obreclosques i mil Aiguaocells.

Perquè avui és Carnaval, tenim dret a ferl'animal. A anar a contracorrent, a significar coses que ens facin els dies mésdolços, no tan transcendents.

Quina pena en Parche, no el deixen entrar,"Ets un barbarisme! Et fots i a callar!" Passeja per fora, veu quatrePegats, es fa una disfressa i s'intenta colar. El company Palíndrom fa un anyva destacar per dur una disfressa estranya a matar. "Em dic Cita'l al'àtic. No veieu que bo que és?". Però aquest any no es complica i totsl'hem entès. Vesteix monosíl·lab: avui es diu Pep. Com balla la Porta! Topar,Tropa, Patró. El Pany que ho intenta, però quin Nyap, Déu n'hi do! Carai laLlumeta, s'abraça amb el Pal, "No em digueu Llumeta, avui sóc unFanal!".

Perquè avui és Carnaval, tenim dret a fer l'animal. A anar a contracorrent, a significar coses que ens facin els dies mésdolços, no tan transcendents.

L'endemà t'aixeques cansat però content. Undiumenge s'afronta, a poc a poc i anar fent. Et mires al diccionari i tornes aser tu. I creus que és injust però no ho dius a ningú.

"Carnaval" del disc Espècies per catalogar del grup Els Amics de les Arts (2012).