CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA
Una migdiada de dotze anys (25/10/09, Diari Avui)12 novembre 2009
Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.
N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.
Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.
Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.
w.e-faro.info
**********************************************************************************************
OPINEM: ENS ENTENEN ELS PARES?
L'adolescència sol
ser una etapa de grans canvis, tant físics com en la manera de pensar dels qui
hi estan passant.
Jo crec que els
pares han o haurien de tenir un paper important en aquesta etapa dels fills i
aconsellar-los, perquè penso que aquesta és una bona manera que els joves
puguin fer una vida independent sense problemes en el futur. També crec que per
poder aconsellar bé, els pares haurien de saber escoltar i ajudar en les
inquietuds i els problemes dels joves, perquè per als adolescents no és fàcil
aquest període.
Però per als pares
tampoc no és fàcil. Des del meu punt de vista, crec que ens hauríem de posar en
la seva pell, perquè ningú no ha après a ser pare. Però també seria bo que ells
es posessin al nostre lloc, el dels fills.
Xavier
Què en penseu dels
vostres pares? Són comprensius? Us entenen o ni tan sols ho intenten?
Quan els pares ens
renyen, normalment ho fan per ajudar-nos, per intentar rectificar o simplement
perquè no cometem errors. Però... que no s'adonen que de vegades per aprendre
cal equivocar-se?
Ells saben que
estem en una edat difícil, que de sobte estem de mal humor o preferim passar el
temps amb els amics. Amb tot l'embolic dels diners, de la feina, de la casa,
dels familiars, del fet que ningú no els ha ensenyat a educar un nen... potser
han oblidat que ells també van passar pel que passem nosaltres. O potser no, i
només ens volen protegir.
Malgrat tot això,
jo penso que en certa manera ens entenen. Han tingut més experiències que nosaltres
i saben el que diuen quan ens donen consell.
Així que es podria
dir que ens entenen o, si més no, ho intenten.
Amanda
La relació entre
pares i fills no sempre és complicada. Jo crec que si els pares es posen una
mica a la pell dels adolescents i nosaltres som una mica respectuosos amb ells
i ens comportem com a persones, tot serà més fàcil en la relació amb els pares.
Júlia
La majoria
d'adolescents sovint s'enfaden, s'allunyen o senten vergonya d'estar amb els
pares. Els pares no ens entenen. Sempre diuen que ells ja ho han passat i que
sí que ens entenen, però no és així: ens deixen en ridícul davant dels amics o
de la família, a vegades no ens deixen fer el que volem o no ens fan tot el cas
que voldríem. Estan molt a sobre nostre, i no entenen que necessitem el nostre
espai com tothom. Mai estan d'acord amb nosaltres: si sortim, perquè no som mai
a casa i, si no sortim, perquè estem massa a casa.
Farners
**********************************************************************************************
EL TORN
¿Per a què serveix
Facebook?
Dimecres, 30 de maig del 2012
Per exercir la xafarderia des de l'anonimat. Per llegir coses
sense cap importància. Per perdre un parell d'hores tontament al dia. Perquè un
psicòpata et persegueixi des d'una identitat fictícia donant la llauna
impunement. Per assabentar-te d'assumptes que no t'havien interessat mai i que
segueixen sense interessar-te. Perquè el pesat de Peláez -a qui
donaves feliçment per oblidat- pugui trobar-te una altra vegada i així
reprendre, segons ell, aquella vella amistat que en realitat no va començar
mai. Perquè el dia del teu aniversari et caigui una allau de felicitacions
clòniques automatitzades. Perquè elsegotrips farceixin el teu mur amb les seves gestes. Per airejar
5.000 milions (no exagero) de fotos absurdes i desenfocades que no s'haurien
d'haver fet mai i molt menys divulgat a la xarxa. Per a la delectació de
nostàlgics masoquistes, que rememoren vells temps presumptament feliços i amb
més cabells, que van ser bastant sòrdids i que afortunadament ja van passar.
Per augmentar l'ansietat per estar al dia i ben connectat. Per tafanejar tots
els inquilins del planeta des del sofà. Per rebre i deixar anar frases fetes.
Per presumir de centenars d'amistats que no has saludat mai. Per viure la vida
d'altres. Per apuntar-se a grups tan útils com Jo també crec que a Humor Amarillo moria gent; Odio ser bipolar, és la
cosa més fantàstica que hi ha; Ja et truco jo si d'aixonses; Senyores que
mengen com voltors i després demanen el cafè amb sacarina; Crec que els coloms
tramen alguna cosa; Ets guapa de cara, sí, de cara a la paret; ¿Et posa, eh?
Bé, fins aquí alguns lleugers inconvenients d'utilitzar el
megallibre digital de cares creat per Zuckerberg. Però Facebook també té enormes
avantatges i al·licients, ens ha canviat la vida. Milers d'accionistes i uns
900 milions d'usuaris de tot el món no podem estar equivocats… ¿O sí?
Juli
Capella
Arquitecte
