Els Amants Papallona

Els Amants Papallona és una preciosa història d’amor, escrita i il·lustrada per Benjamin Lacombe el 2008. Basada en una antiga llegenda xinesa de l’any 850, explica la lluita de dos enamorats contra un destí tràgic.

Les 32 pàgines del conte contenen unes precioses il·lustracions de gran format amb predomini dels colors foscos que transmeten d’una manera delicada i suggeridora tota la poesia, malenconia i tristesa de la història.
Naoko és una xiqueta japonesa que viu en un poble petit. Quan compleix 14 anys el seu pare l’envia a Kyoto perquè es converteixi en una noia submisa i educada en la rigidesa dels costums tradicionals a fi que esdevingui una esposa perfecta.
Però Naoko és rebel i no s’hi conforma. Es disfressa de noi per poder estudiar allò que l’apassiona: la literatura,i a l’escola coneix el Kamo, un company de classe amb qui sorgirà una gran amistat que es convertirà en un amor impossible.

Una història molt trista que commou per la valentia d’una noia que s’enfrontarà a una societat rígida i intolerant perquè vol ser lliure per pensar, estudiar, opinar i estimar.

Carnestoltes

Il·lustració d'Andrius Kovelinas

http://bibliocolors.blogspot.com.es/search/label/carnestoltes

És temps de festa i de disbauxa, és temps de Carnestoltes. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina Carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval. Aquest mot prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval, conegut com el Dimecres de Cendra, els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta dies durant els quals impera el dejuni com a forma de preparació per a la Setmana Santa. Segons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

El Carnestoltes comença el dijous gras o llarder, atès que és l’últim dia en què es pot menjar llard o greix de porc. En el seu origen trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: lesSaturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En el cas de lesSaturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que dura set setmanes, fins Diumenge del Ram.

Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

L’enterrament de la sardina

El Carnestoltes s’acaba el dimecres de Cendra amb l’enterrament de la Sardina, que també sol incloure l’enterrament del rei Carnestoltes. Aquest acte, que s’inicia amb la processó de la sardina, és una forma simbòlica de posar fi als dies de festa, disbauxa  i gresca per donar pas als temps de recolliment, penitència i abstinència que vénen amb la Quaresma. Un enterrament simbolitza un comiat, la fi d’alguna cosa. El seu origen és incert. Una teoria l’associa amb el mot sardina, que era una forma col·loquial d’anomenar l’espinada del porc, que tradicionalment s’enterrava abans d’iniciar-se la Quaresma, com símbol de l’inici d’un temps de privacions.

Sa jaia Corema

Els quaranta dies de la Quaresma tenen un simbolisme especial. Quaranta dies són també els que va durar el Diluvi, els dies que va passar Moisès a la muntanya o els dies que va dejunar Jesús al desert. Antigament, en la societat tradicional, el dejuni i l’abstinència que estipula la Quaresma es practicaven més que en l’actualitat. Durant l’edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous. També estaven prohibides algunes activitats, com el ball, la música o els jocs de cartes. El dejuni durant aquest període es considerava una manera mitjançant la qual els cristians s’identificaven amb el patiment de Crist durant la Passió. Els aliments més habituals eren sopes amb oli,verdura, llegums i aigua. Els diumenges, el dejuni era aixecat i es permetia menjar peix, normalment bacallà, i altres aliments.

Actualment, el consum s’ha relaxat, i l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma, malgrat que molts cristians no ho complesquin. Per assenyalar el pas del temps durant aquestes set setmanes, la imaginació popular representava la Quaresma com una vella, sa jaia Corema –així es diu a Mallorca. Era una jaia esquerpa, magra i malsofrida, de set cames –en al·lusió a les set setmanes del període-, amb un bacallà sec, un manat de verdura i un rosari penjat.

Sa jaia Corema era present en moltes cases i cada diumenge, en tornar de missa, li arrabassaven una cama (llevat de la darrera que es tallava el Dissabte de Glòria) per mostrar que ja havien passat una altra setmana de privacions i dejuni. Avui dia, la Quaresma ha perdut la rellevància social que tenia i es considera més un període de reflexió per als cristians.

http://www.antonijaner.com/index.php/entrades-etimologiques/item/329-amb-carnestoltes-s-acaba-la-carn

Carnestoltes II

Hi ha una nit concreta en què tot s'hi val,fotem una festa, muntem un sidral. Avui les paraules també ens disfressem i perun sol dia tot és diferent. Mireu la Tertúlia, com entra triomfant, ens va de Conversa, el punt elegant. Al mig de la pista la paraula Vell, que avui va ambB i tots estan per ell. Fixeu-vos, en Coco es fa dir Cocó, les coses a Françasonen molt millor. Mireu quina alegria, n'hi ha un que va de Cap. Visca lapolisèmia i els significats! Parelles estables: Para-sol, Aiguardent, Celobert,Trencaclosques també l'Espantaocells. Avui són promíscues: Espantasol,Celardent, Paratemps, Obreclosques i mil Aiguaocells.

Perquè avui és Carnaval, tenim dret a ferl'animal. A anar a contracorrent, a significar coses que ens facin els dies mésdolços, no tan transcendents.

Quina pena en Parche, no el deixen entrar,"Ets un barbarisme! Et fots i a callar!" Passeja per fora, veu quatrePegats, es fa una disfressa i s'intenta colar. El company Palíndrom fa un anyva destacar per dur una disfressa estranya a matar. "Em dic Cita'l al'àtic. No veieu que bo que és?". Però aquest any no es complica i totsl'hem entès. Vesteix monosíl·lab: avui es diu Pep. Com balla la Porta! Topar,Tropa, Patró. El Pany que ho intenta, però quin Nyap, Déu n'hi do! Carai laLlumeta, s'abraça amb el Pal, "No em digueu Llumeta, avui sóc unFanal!".

Perquè avui és Carnaval, tenim dret a fer l'animal. A anar a contracorrent, a significar coses que ens facin els dies mésdolços, no tan transcendents.

L'endemà t'aixeques cansat però content. Undiumenge s'afronta, a poc a poc i anar fent. Et mires al diccionari i tornes aser tu. I creus que és injust però no ho dius a ningú.

"Carnaval" del disc Espècies per catalogar del grup Els Amics de les Arts (2012).

Treballem els àlbums II

Els nostres àlbums:
El banc de peixos
Hola, em dic Maria
La poma
El pop Bob
Lilou
Llum
Des dels ulls d'un nen

El text argumentatiu (1): El Nadal

Prou caganers

Perdem el nord de les tradicions. Fem veure que les mantenim, però les desfigurem de tal manera que les convertim en eines d'aculturació

Ramon Solsona Sancho

08/12/14 02:00 

Quan arriba aquesta època de l'any es dóna als caganers un protagonisme desmesurat. Que si la novetat és tal figura, que si algú s'ha sentit ofès –un fet molt celebrat–, que si el caganer és un ambaixador de la cultura catalana... Sempre el mateix. Excessiu. El lloc d'aquesta figura és un racó del pessebre, un amagatall que contrapunteja l'escenificació religiosa i l'encant naïf de les figuretes amb una acció impròpia, intempestiva, desplaent. Però, ara que la dessacralització, la desmitificació i la transgressió són d'obligat compliment per a qualsevol cultura que es vulgui dir contemporània, el caganer ha esdevingut un rei il·legítim de la festa.

Fa unes dècades, el caganer va sortir de l'armari dels tabús amb la força d'una reivindicació. Antropòlegs, folkloristes, historiadors han explicat abastament les coincidències amb figures similars d'altres cultures i el lligam del caganer amb una veta satírica, blasfema i escatològica dels catalans. Molt bé, però no cal entronitzar-lo. Posats a reivindicar tradicions irreverents, podem recordar que, dins de les disbauxes pròpies dels dies de Nadal que donaven protagonisme a bojos i a bèsties dins de les esglésies, hi havia les llibertats d'orgue, que consistien a barrejar la música sacra amb caçons populars de tota mena. Per internet es pot escoltar la prestigiosa organista Montserrat Torrent tocant el Jo te l'encendré.

Perdem el nord de les tradicions. Fem veure que les mantenim, però les desfigurem de tal manera que les desarrelem i les convertim en eines d'aculturació. Acatem la dictadura comercial, ens mou l'afany de notorietat, tendim a trivialitzar-ho tot i a convertir-ho en pallassada. Li ha tocat el rebre al pobre caganer, que no en té cap culpa, però ja podem cantar les absoltes al capellà amb paraigua, la filosa, el caçador, la bugadera i l'anunciata, substituïts al pessebre per un Messi i un Bob Esponja.

Treballem els àlbums

Rudyard Kipling – IF     

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don’t deal in lies,
Or being hated, don’t give way to hating,
And yet don’t look too good, nor talk too wise:

If you can dream – and not make dreams your master;
If you can think – and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build ‘em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: ‘Hold on!’

If you can talk with crowds and keep your virtue,
‘ Or walk with Kings – nor lose the common touch,
if neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And – which is more – you’ll be a Man, my son!

*************************************

SI 
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Aquesta versió és la traducció de Francesc Parcerisas en el llibre "Poesia anglesa i nord-americana" (Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985).

Els 10 drets del lector segons Daniel Pennac