JO SÓC LA MALALA .Malala Yousafzai Alianza Editorial – Madrid, 2013 

A totes les noies que s’han enfrontat a la injustícia i s’han vist obligades a callar. Juntes ens farem sentir.

“No vaig veure els dos homes joves que es posaven al mig de la carretera i feien parar l’autobús inesperadament. No vaig tenir ocasió de respondre a la seva pregunta: “Qui és la Malala?”, o li hauria explicat per què ens havia de deixar anar a l’escola, igual que a les seves germanes i filles. “

 “Em van disparar un dimarts a l’hora de dinar. El matí del dijous, el meu pare estava tan convençut que em moriria que va dir al tiet Faiz Mohammed que la ciutat s’hauria de començar a preparar per al funeral. M’havien posat un coma induït, els signes vitals es debilitaven, tenia la cara i el cos botits, i els ronyons i els pulmons començaven a fallar. El pare em va explicar molt després que havia estat horrorós veure’m connectada a tots aquells tubs dins un petit receptacle de vidre. Tal com ho veia ell, em trobava mèdicament morta. Estava completament destrossat. La meva mare seguia resant, amb prou feines havia dormit. Faiz Mohammed li havia dit que recités la sura del hajj, el capítol de l’Alcorà sobre la peregrinació, i ella va recitar una vegada i una altra els dotze versicles (58-70) sobre l’omnipotència de Déu. Després va dir al meu pare que en el seu fur intern sentia que viuria, però ell no veia com. “

Malala i Satyarthi: un Nobel de la Pau pel dret a l’educació 

La jove Malala Yousafzai i l'activista indi Kailash Satyarthi comparteixen el Premi Nobel 2014 per la seva dedicació a la lluita pels drets de la infància i  contra l'explotació infantil

"Un infant, un mestre, un bolígraf i un llibre poden canviar el món"

Llegeix la informació en els següents diaris i analitza'n les diferències:

Ara

El PuntAvui

La Vanguardia

Vilaweb

Treballem els àlbums III

LA CAPUTXETA VERMELLA
Aaron Frisch - Roberto Innocenti. Símbol Editors

PREMI LLIBRETER 2013 AL MILLOR ÀLBUM IL·LUSTRAT

.Valoreu el personatge de la velleta que explica el conte.

· En quant de temps creieu que transcorre aquesta història?

· Amb quina ciutat identificaríeu el conte? Per què?

. Com la descriuríeu?

· Quins sentiments us provoca la Mireia? 

· Què hauríeu fet vosaltres, en el cas de la Mireia?

· Si la mare l’estima, com és que la deixa anar sola travessant tots els perills de la ciutat? Ho faria la vostra mare?

 . El conte ens vol dir que no ens hem de fiar de ningú?

. Hem de jutjar les persones per les aparences?

· L’àvia viu sola, a l’altre costat de la ciutat, i en una caravana. Per què creieu que no viu amb la seva filla i les netes?

· I el pare, on deu ser?

· Quina sensació us produeixen els colors que s'utilitzen?

· Creieu que utilitzant una altra tècnica produiria la mateixa sensació? Us imagineu el mateix llibre il·lustrat per un altre il·lustrador dels que coneixeu?

· Què devia sentir la mare en fer-se fosc i veure que la seva filla no tornava?

· En el primer final, com creieu que la mare afrontarà la tragèdia que ha passat?

· Quin final us ha agradat més? per què?

· Relacionaríeu aquesta història amb alguna altra que hàgiu llegit?
. Què creieu que ha empès l’autor a il·lustrar la Caputxeta d’aquesta manera?

. Trobeu que és un conte infantil?

La Caputxeta vermella políticament correcta

Il·lustració de Catherine Zarip a http://bibliocolors.blogspot.com.es/

La invenció d'Hugo Cabret. Brian Selznick

La invenció d’Hugo Cabret. Autor: Brian Selznick. Editorial Cruïlla. EAN: 9788466118415. Anyde publicació: 2007. Format: Tapa dura, 534 pàgines.

Text de l’editorial: L’Hugo és un noiet orfe que malviu en una estació de París. La seva dèria és reparar un autòmat que havia trobat el seu pare i que representa un home assegut en un escriptori. Quan aconsegueix fer-lo funcionar, però, el noi queda glaçat. Quina relació té el dibuix que ha fet la figura mecànica amb el vell sorrut de la parada de joguines de l’estació? Amb l’ajuda de la Isabelle, la fillola del vell, l’Hugo farà un descobriment sorprenent. Combinant elements dels àlbums il·lustrats. La novel·la gràfica i el cinema, Brian Selznick trenca la forma de la novel·la tradicional per crear una obra molt original i innovadora (Llibres.cat)

http://lainvenciondehugocabret.grupo-sm.com/index.html

L'autor: 

Nascut a Nova Jersey, Brian Selznick es va graduar a l'Escola de Disseny de Rhode Island. Amb el seu primer llibre, The Houdini Box, va obtenir una notable repercussió entre la crítica i el públic, així com dos premis, el Texas BLUEBONNET i el Rhode Island de literatura infantil.

Selznick reconeix que va trobar la inspiració per crear el món d'Hugo Cabret després de llegir Edison 's Eve: A Magical History of the Quest for Mechanical Life, de Gaby Wood, text que, en paraules del propi Selznick, "explicava la veritable història d'uns complexos autòmats de corda que van ser donats a un museu de París. La col·lecció va ser abandonada en un àtic atrotinat i, eventualment, es va tirar a les escombraries. Em vaig imaginar a un noi trobant-se amb màquines trencades i rovellades i, en aquest precís instant, van néixer Hugo i la seva història "

La pel.lícula:

Títol original: Hugo. 

Direcció: Martin Scorsese. País: Estats Units, 2011. Durada: 128 minuts.  

"El temps ho és tot. Tot, diu l’Hugo. I l'emoció, i el sentiment i la capacitat de somiar i sorprendre, ens diu el cinema de Georges Méliès. La pel·lícula és un profundíssim, sentit, lúcid i valent homenatge als orígens del cinema i la seva materialització com a maquinària generadora de somnis. La capacitat del director per articular aquest gegantí artefacte destinat a convidar-nos a volar a un món quasi oblidat per la majoria del públic és realment impactant, pel seu meravellós sentit visual".  

Ramon Breu a http://www.cinescola.info/Pelis%20pdf/Invencio%20Hugo.pdf

Històries de Nadal

La ciutat és fosca i buida. Tothom dorm, com ha de ser. Les fades de la son fa hores que han passat per l’orella de cada nen, cantant una cançó muda, per a adormir-los a tots. Avui les estrelles han xiuxiuejat somnis a aquells que els escolten més aviat. Ningú s’ha de despertar, perquè aquesta nit amaga un secret bell, silenciós, carregat de somnis i somriures. Però és un secret adormit, que ningú no pot conèixer, un secret que s’ha d’oblidar, un secret, que tot just acaba de començar. En el cel negre, ple d’estrelles, es veuen petits punts groguencs i brillants que es mouen, deixant un polsim màgic al seu darrere. Surten de les cases, concretament del cor de les persones; són els desitjos, sentiments i pensaments que un ser humà atresora. En un obrir i tancar d’ulls, la ciutat, junt amb el cel, s’ha enfonsat en la més negra de les foscors. Són núvols, que s’alimenten de les petites boles grogues i lluminoses. Poc a poc, ben tips i rodonets, s’allunyen a portar el seu apreciat botí als follets de la boira, que un cop s’assabentin del que vol cada persona, retornaran a la ciutat transportant el treballador més important d’aquesta nit.

La ciutat ja està coberta de boira i ara ve la part més important de la nit: l’ombra sense nom que, a falta d’identitat i personalitat, es dedica a complir els desitjos materials i, sense perdre el temps, deposita cada somni al seu lloc. És una feina ràpida, però delicada. S’ha d’anar amb compte per no trencar cap desig, perquè són especialment fràgils.

Poc a poc, l’ombra desapareix de les cases i amb ella la nit. Només falta una feina: espargir gebre. Treballadors somrients i alegres, però molt despistats, amb els seus grans mantells blancs, deixen una fina capa de gebre per allà on passen, un gèlid però suau vent, i congelen tots els vidres. Saltant i jugant s’obliden de la seva habilitat i ho deixen tot cobert de neu. El sol no s’espera que acabin la feina i comença a sortir. Com és d’esperar, les petites figures blanques marxen a corre-cuita. Amb un sol raig de sol n’hi ha prou per fer-los desaparèixer.

La nit s’acaba i jo, com una nena dolenta que sóc, ho he estat observant tot. Com? Fàcil: he tancat la fada de la son en un pot. No he estat capaç d’escoltar les estrelles i els seus somnis carregats d’esperances, però ha valgut la pena. Decidida a treure la fada del seu pot, m’adono que no hi és i noto una agradable essència a la meva orella. Poc a poc tanco el ulls, presa dels braços de Morfeu. L’experiència d’aquesta nit quedarà en un somni oblidat, com ha de ser. Perquè els secrets de la República de les estrelles ningú no els pot conèixer. 

Marina Vellido

2n ESO A

Un Nadal descolorit

      Em dic Lucía Prietar i tinc 13 anys. Tinc la pell de color blanc; el cabell i els ulls completament negres.

      A la ciutat on visc tot és o blanc o negre. No parlo d’opinions sinó que tot, el terra, les persones, els animals, les plantes, els edificis, etc. són d’aquests dos colors.

      A classe d’història ens expliquen les catàstrofes que van portar els colors. Unes teles amb dibuixos de colors van crear guerres! A vegades veiem fotografies en colors. No sé com allò tan bonic va crear guerres. Ens expliquen que abans els nens i les nenes es preguntaven quin era el seu color preferit i, si era diferent, es barallaven.

      Per aquestes raons els científics ho van manipular genèticament tot i ho van tornar blanc i negre. Diuen que és més còmode i que no hi ha tants problemes.

     Si sóc sincera, m’agradaria que algú m’ho  preguntés, això del color preferit. Jo diria el verd, no el fosc i sense vida, sinó el lluminós, el del arbre de Nadal quan li toca la llum.

      Els colors no estan permesos, però a casa meva tenim una relíquia, un arbre de Nadal, verd! Ara ja sé que va contra la llei, però el tenim dins un armari, i quan vénen els Warrers (els qui s’asseguren que no hi hagi colors) l’amaguem a una sala que hi ha dins l’armari que ningú sap que hi és. A casa meva som el que es coneix com Clors que significa la gent dels colors. Com és obvi ningú no ho sap.

      El meu moment preferit de  l’any és quan David Mouri (l’home que mana a la nostra ciutat) ens permet veure una estrella de color daurat que pengen al campanar. Té un color preciós. És molt brillant i amb purpurina i llums. I només passa a cap d’any. Sembla un àngel d’aquells de les antigues religions al mig d’un camp de guerra. I em recorda que el Nadal és un moment especial.

Bon Nadal!

Cristina Arànega

2n ESO A

Il·lustració de Jaime Zollars a http://bibliocolors.blogspot.com.es/

CARNESTOLTES : La màscara de la Mort vermella

«I llavors van reconèixer la presència de la Mort Vermella. Havia arribat

com un lladre de nit. I els participants van caure un rere l’altre a les estances

de la festa tacades de sang, i tots moriren en la postura angoixada de la

caiguda. I la vida del rellotge d’eben es va escolar alhora que la dels últims

presents. I es van extingir les flames dels trípodes. I la Foscor i la Corrupció

i la Mort Vermella ho van dominar tot, absolutament.»

La Màscara de la Mort Vermella

E. A. Poe, Contes fantàstics. Barcelona: Columna, 2002

Els Amants Papallona

Els Amants Papallona és una preciosa història d’amor, escrita i il·lustrada per Benjamin Lacombe el 2008. Basada en una antiga llegenda xinesa de l’any 850, explica la lluita de dos enamorats contra un destí tràgic.

Les 32 pàgines del conte contenen unes precioses il·lustracions de gran format amb predomini dels colors foscos que transmeten d’una manera delicada i suggeridora tota la poesia, malenconia i tristesa de la història.
Naoko és una xiqueta japonesa que viu en un poble petit. Quan compleix 14 anys el seu pare l’envia a Kyoto perquè es converteixi en una noia submisa i educada en la rigidesa dels costums tradicionals a fi que esdevingui una esposa perfecta.
Però Naoko és rebel i no s’hi conforma. Es disfressa de noi per poder estudiar allò que l’apassiona: la literatura,i a l’escola coneix el Kamo, un company de classe amb qui sorgirà una gran amistat que es convertirà en un amor impossible.

Una història molt trista que commou per la valentia d’una noia que s’enfrontarà a una societat rígida i intolerant perquè vol ser lliure per pensar, estudiar, opinar i estimar.

Carnestoltes

Il·lustració d'Andrius Kovelinas

http://bibliocolors.blogspot.com.es/search/label/carnestoltes

És temps de festa i de disbauxa, és temps de Carnestoltes. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina Carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval. Aquest mot prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval, conegut com el Dimecres de Cendra, els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta dies durant els quals impera el dejuni com a forma de preparació per a la Setmana Santa. Segons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

El Carnestoltes comença el dijous gras o llarder, atès que és l’últim dia en què es pot menjar llard o greix de porc. En el seu origen trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: lesSaturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En el cas de lesSaturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que dura set setmanes, fins Diumenge del Ram.

Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

L’enterrament de la sardina

El Carnestoltes s’acaba el dimecres de Cendra amb l’enterrament de la Sardina, que també sol incloure l’enterrament del rei Carnestoltes. Aquest acte, que s’inicia amb la processó de la sardina, és una forma simbòlica de posar fi als dies de festa, disbauxa  i gresca per donar pas als temps de recolliment, penitència i abstinència que vénen amb la Quaresma. Un enterrament simbolitza un comiat, la fi d’alguna cosa. El seu origen és incert. Una teoria l’associa amb el mot sardina, que era una forma col·loquial d’anomenar l’espinada del porc, que tradicionalment s’enterrava abans d’iniciar-se la Quaresma, com símbol de l’inici d’un temps de privacions.

Sa jaia Corema

Els quaranta dies de la Quaresma tenen un simbolisme especial. Quaranta dies són també els que va durar el Diluvi, els dies que va passar Moisès a la muntanya o els dies que va dejunar Jesús al desert. Antigament, en la societat tradicional, el dejuni i l’abstinència que estipula la Quaresma es practicaven més que en l’actualitat. Durant l’edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous. També estaven prohibides algunes activitats, com el ball, la música o els jocs de cartes. El dejuni durant aquest període es considerava una manera mitjançant la qual els cristians s’identificaven amb el patiment de Crist durant la Passió. Els aliments més habituals eren sopes amb oli,verdura, llegums i aigua. Els diumenges, el dejuni era aixecat i es permetia menjar peix, normalment bacallà, i altres aliments.

Actualment, el consum s’ha relaxat, i l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma, malgrat que molts cristians no ho complesquin. Per assenyalar el pas del temps durant aquestes set setmanes, la imaginació popular representava la Quaresma com una vella, sa jaia Corema –així es diu a Mallorca. Era una jaia esquerpa, magra i malsofrida, de set cames –en al·lusió a les set setmanes del període-, amb un bacallà sec, un manat de verdura i un rosari penjat.

Sa jaia Corema era present en moltes cases i cada diumenge, en tornar de missa, li arrabassaven una cama (llevat de la darrera que es tallava el Dissabte de Glòria) per mostrar que ja havien passat una altra setmana de privacions i dejuni. Avui dia, la Quaresma ha perdut la rellevància social que tenia i es considera més un període de reflexió per als cristians.

http://www.antonijaner.com/index.php/entrades-etimologiques/item/329-amb-carnestoltes-s-acaba-la-carn

Carnestoltes II

Hi ha una nit concreta en què tot s'hi val,fotem una festa, muntem un sidral. Avui les paraules també ens disfressem i perun sol dia tot és diferent. Mireu la Tertúlia, com entra triomfant, ens va de Conversa, el punt elegant. Al mig de la pista la paraula Vell, que avui va ambB i tots estan per ell. Fixeu-vos, en Coco es fa dir Cocó, les coses a Françasonen molt millor. Mireu quina alegria, n'hi ha un que va de Cap. Visca lapolisèmia i els significats! Parelles estables: Para-sol, Aiguardent, Celobert,Trencaclosques també l'Espantaocells. Avui són promíscues: Espantasol,Celardent, Paratemps, Obreclosques i mil Aiguaocells.

Perquè avui és Carnaval, tenim dret a ferl'animal. A anar a contracorrent, a significar coses que ens facin els dies mésdolços, no tan transcendents.

Quina pena en Parche, no el deixen entrar,"Ets un barbarisme! Et fots i a callar!" Passeja per fora, veu quatrePegats, es fa una disfressa i s'intenta colar. El company Palíndrom fa un anyva destacar per dur una disfressa estranya a matar. "Em dic Cita'l al'àtic. No veieu que bo que és?". Però aquest any no es complica i totsl'hem entès. Vesteix monosíl·lab: avui es diu Pep. Com balla la Porta! Topar,Tropa, Patró. El Pany que ho intenta, però quin Nyap, Déu n'hi do! Carai laLlumeta, s'abraça amb el Pal, "No em digueu Llumeta, avui sóc unFanal!".

Perquè avui és Carnaval, tenim dret a fer l'animal. A anar a contracorrent, a significar coses que ens facin els dies mésdolços, no tan transcendents.

L'endemà t'aixeques cansat però content. Undiumenge s'afronta, a poc a poc i anar fent. Et mires al diccionari i tornes aser tu. I creus que és injust però no ho dius a ningú.

"Carnaval" del disc Espècies per catalogar del grup Els Amics de les Arts (2012).

Treballem els àlbums II

Els nostres àlbums:
El banc de peixos
Hola, em dic Maria
La poma
El pop Bob
Lilou
Llum
Des dels ulls d'un nen

El text argumentatiu (1): El Nadal

Prou caganers

Perdem el nord de les tradicions. Fem veure que les mantenim, però les desfigurem de tal manera que les convertim en eines d'aculturació

Ramon Solsona Sancho

08/12/14 02:00 

Quan arriba aquesta època de l'any es dóna als caganers un protagonisme desmesurat. Que si la novetat és tal figura, que si algú s'ha sentit ofès –un fet molt celebrat–, que si el caganer és un ambaixador de la cultura catalana... Sempre el mateix. Excessiu. El lloc d'aquesta figura és un racó del pessebre, un amagatall que contrapunteja l'escenificació religiosa i l'encant naïf de les figuretes amb una acció impròpia, intempestiva, desplaent. Però, ara que la dessacralització, la desmitificació i la transgressió són d'obligat compliment per a qualsevol cultura que es vulgui dir contemporània, el caganer ha esdevingut un rei il·legítim de la festa.

Fa unes dècades, el caganer va sortir de l'armari dels tabús amb la força d'una reivindicació. Antropòlegs, folkloristes, historiadors han explicat abastament les coincidències amb figures similars d'altres cultures i el lligam del caganer amb una veta satírica, blasfema i escatològica dels catalans. Molt bé, però no cal entronitzar-lo. Posats a reivindicar tradicions irreverents, podem recordar que, dins de les disbauxes pròpies dels dies de Nadal que donaven protagonisme a bojos i a bèsties dins de les esglésies, hi havia les llibertats d'orgue, que consistien a barrejar la música sacra amb caçons populars de tota mena. Per internet es pot escoltar la prestigiosa organista Montserrat Torrent tocant el Jo te l'encendré.

Perdem el nord de les tradicions. Fem veure que les mantenim, però les desfigurem de tal manera que les desarrelem i les convertim en eines d'aculturació. Acatem la dictadura comercial, ens mou l'afany de notorietat, tendim a trivialitzar-ho tot i a convertir-ho en pallassada. Li ha tocat el rebre al pobre caganer, que no en té cap culpa, però ja podem cantar les absoltes al capellà amb paraigua, la filosa, el caçador, la bugadera i l'anunciata, substituïts al pessebre per un Messi i un Bob Esponja.

Treballem els àlbums

Rudyard Kipling – IF     

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don’t deal in lies,
Or being hated, don’t give way to hating,
And yet don’t look too good, nor talk too wise:

If you can dream – and not make dreams your master;
If you can think – and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build ‘em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: ‘Hold on!’

If you can talk with crowds and keep your virtue,
‘ Or walk with Kings – nor lose the common touch,
if neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And – which is more – you’ll be a Man, my son!

*************************************

SI 
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Aquesta versió és la traducció de Francesc Parcerisas en el llibre "Poesia anglesa i nord-americana" (Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985).

Els 10 drets del lector segons Daniel Pennac

Ets remugaire?

‘Cançó del remugaire’, de Josep M. Sala-Valldaura

.

—————CANÇÓ DEL REMUGAIRE

—————En sé molt de rondinar,
—————remugo i remugo
——————————sense parar.

—————Sóc rondinaire
—————i res no m’agrada
—————ni poc ni gens ni molt ni gaire,
—————sóc remugaire
—————i em canso de tot,
—————l’estudi, la feina, la festa i l’esport.

—————En sé molt de remugar,
—————rondino i rondino
——————————sense parar.

—————Sóc remugaire
—————i tot em fatiga,
—————l’aigua del mar i la piscina,
—————el pla i la muntanya,
—————el foc, la terra i l’aire,
—————sóc rondinaire
—————i estic fart de tot,
—————de tot i de res,
—————a ciutat i a pagès,
—————dels llibres, els vídeos, els amics i els calés.

—————No vull estudiar a l’escola,
—————ni caminar pel carrer,
—————ni jugar amb la pilota,
—————ni menjar carn o peix,
—————que sóc remugaire
—————gamarús, ganso i gandul,
—————ruc i pallús,
—————dropo i mandrós,
—————però xerraire,
—————i de callar,
—————ni parlar-ne,
                     que sóc rondinaire
                     i remugo i remugo
                     sense parar,
                     que res no m’agrada 
                  i em canso de tot,
                     de classes, piscina, de tele i esport.

.

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

Lectures 2n ESO

Lectures 2n ESO (2014-2015)

Llegim i escoltem les cançons

THUNDER ROAD: LA CARRETERA DEL TRO

Li agradava conduir a tota velocitat per carreteres estretes, plenes de revolts i amb penya-segats a banda i banda. La satisfacció de veure com el seu magnífic cotxe, equipat amb turbocompressor, entrava a les corbes fent xisclar els frens i en sortia fent roncar el motor, i tot sota el control de les seves mans, era superior a qualsevol altre plaer terrenal.

   Abans de començar un viatge, i segons com suposava que era la carretera que havia de travessar, programava la música que escoltaria a la ràdio-cassette del vehicle. Així, tenia cintes de jazz per les pistes pirinenques, pop britànic i new wave per les rutes de la plana central i gravacions de rock&roll pels camins erms de la Catalunya pobra.

   Aquell dia havia triat la música de Bruce Springsteen, que l'emocionava especialment, per fer el difícil trajecte de Reus a Gandesa. Quan va deixar l'autopista va ficar el cartutx dins l'aparell reproductor, i amb els primers revolts va començar a sonar la música. Li agradaven tant les cançons del rocker americà que, aquell dia, corria més que mai per l'estreta ruta comarcal.

   La carretera era realment endimoniada, i els revolts a dreta i esquerra se succeïen sense descans. El potent cotxe els enfilava amb destresa fins que el xofer va quedar extasiat davant la bellesa que oferia el paisatge i la perfecció amb què lligava amb la música que sonava. No va pensar ni a frenar ni a girar el volant. Va sortir de la calçada, recte i disparat, i es va estimbar al fons d'un penya-segat. Durant el curt volt va reconèixer que aquella era vertaderament la carretera del tro i va ser immensament feliç. L'home més feliç del món, potser.

Rafael Vallbona. Sabates italianes.

El text argumentatiu (II)

CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA

Una migdiada de dotze anys (25/10/09, Diari Avui)12 novembre 2009

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.

N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.

Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.

w.e-faro.info
**********************************************************************************************
OPINEM: ENS ENTENEN ELS PARES?

L'adolescència sol ser una etapa de grans canvis, tant físics com en la manera de pensar dels qui hi estan passant.

Jo crec que els pares han o haurien de tenir un paper important en aquesta etapa dels fills i aconsellar-los, perquè penso que aquesta és una bona manera que els joves puguin fer una vida independent sense problemes en el futur. També crec que per poder aconsellar bé, els pares haurien de saber escoltar i ajudar en les inquietuds i els problemes dels joves, perquè per als adolescents no és fàcil aquest període.

Però per als pares tampoc no és fàcil. Des del meu punt de vista, crec que ens hauríem de posar en la seva pell, perquè ningú no ha après a ser pare. Però també seria bo que ells es posessin al nostre lloc, el dels fills.

Xavier

Què en penseu dels vostres pares? Són comprensius? Us entenen o ni tan sols ho intenten?

Quan els pares ens renyen, normalment ho fan per ajudar-nos, per intentar rectificar o simplement perquè no cometem errors. Però... que no s'adonen que de vegades per aprendre cal equivocar-se?

Ells saben que estem en una edat difícil, que de sobte estem de mal humor o preferim passar el temps amb els amics. Amb tot l'embolic dels diners, de la feina, de la casa, dels familiars, del fet que ningú no els ha ensenyat a educar un nen... potser han oblidat que ells també van passar pel que passem nosaltres. O potser no, i només ens volen protegir.

Malgrat tot això, jo penso que en certa manera ens entenen. Han tingut més experiències que nosaltres i saben el que diuen quan ens donen consell.

Així que es podria dir que ens entenen o, si més no, ho intenten.

Amanda

La relació entre pares i fills no sempre és complicada. Jo crec que si els pares es posen una mica a la pell dels adolescents i nosaltres som una mica respectuosos amb ells i ens comportem com a persones, tot serà més fàcil en la relació amb els pares.

Júlia

La majoria d'adolescents sovint s'enfaden, s'allunyen o senten vergonya d'estar amb els pares. Els pares no ens entenen. Sempre diuen que ells ja ho han passat i que sí que ens entenen, però no és així: ens deixen en ridícul davant dels amics o de la família, a vegades no ens deixen fer el que volem o no ens fan tot el cas que voldríem. Estan molt a sobre nostre, i no entenen que necessitem el nostre espai com tothom. Mai estan d'acord amb nosaltres: si sortim, perquè no som mai a casa i, si no sortim, perquè estem massa a casa.

Farners

**********************************************************************************************

EL TORN

¿Per a què serveix Facebook?

Dimecres, 30 de maig del 2012

Per exercir la xafarderia des de l'anonimat. Per llegir coses sense cap importància. Per perdre un parell d'hores tontament al dia. Perquè un psicòpata et persegueixi des d'una identitat fictícia donant la llauna impunement. Per assabentar-te d'assumptes que no t'havien interessat mai i que segueixen sense interessar-te. Perquè el pesat de Peláez -a qui donaves feliçment per oblidat- pugui trobar-te una altra vegada i així reprendre, segons ell, aquella vella amistat que en realitat no va començar mai. Perquè el dia del teu aniversari et caigui una allau de felicitacions clòniques automatitzades. Perquè elsegotrips farceixin el teu mur amb les seves gestes. Per airejar 5.000 milions (no exagero) de fotos absurdes i desenfocades que no s'haurien d'haver fet mai i molt menys divulgat a la xarxa. Per a la delectació de nostàlgics masoquistes, que rememoren vells temps presumptament feliços i amb més cabells, que van ser bastant sòrdids i que afortunadament ja van passar. Per augmentar l'ansietat per estar al dia i ben connectat. Per tafanejar tots els inquilins del planeta des del sofà. Per rebre i deixar anar frases fetes. Per presumir de centenars d'amistats que no has saludat mai. Per viure la vida d'altres. Per apuntar-se a grups tan útils com Jo també crec que a Humor Amarillo moria gent; Odio ser bipolar, és la cosa més fantàstica que hi ha; Ja et truco jo si d'aixonses; Senyores que mengen com voltors i després demanen el cafè amb sacarina; Crec que els coloms tramen alguna cosa; Ets guapa de cara, sí, de cara a la paret; ¿Et posa, eh?

Bé, fins aquí alguns lleugers inconvenients d'utilitzar el megallibre digital de cares creat per Zuckerberg. Però Facebook també té enormes avantatges i al·licients, ens ha canviat la vida. Milers d'accionistes i uns 900 milions d'usuaris de tot el món no podem estar equivocats… ¿O sí?

Juli Capella

Arquitecte